Catalunya i Honduras (Pitufos)

Avui no sé què fan a la televisió. Som dimarts, dia de cada dia i no me'n recordo què toca. Aquesta tele s'ha de posar d'una manera especial, difícil d'explicar. A veure...

Això és Btv, no sé què hi fan.

En aquest altre canal -que no sé quin és- els ha donat pels pingüinos i tota la semana que fan pingüinos.

A TV3, futbol, que per cert no sé qui són perque ara van vestits diferents, semblen del Barça, quan van a un altre camp es vesteixen diferents, però sí, és el Barça. És maca aquesta samarreta, mira, negres amb quatre arres així. Això no és un partit normal, és un prèmit d'algo, segur. Deixaré aquest canal si és el Barça...fixa't 19 anys, quin orgull si els nostres amb 19 anys juguéssin  al Barça... el Bojan.

Ah no, no és el Barça, és una selecció, una selecció de Catalunya, ho posa aquí, de Catalunya i Honduras. Els altres semblen pitufos, blancs i blaus... no sé si val la pena això, no sé si és per mirar-s'ho, encara com no ho han dit. No sé què hi pinta aquí el Casillas.

El partit l'estan radiant els coneguts de sempre: el que s'assembla al Puyal i el dels nervis, que no sé com es diuen ara. Deu ser un partit amistós o què?

Va Bojan, va, va, gooooooooooool!!! Molt bé Bojan, molt bé! que maco aquest noi! ja has estrenat la samarreta! Molt bon gol!!

Mira hi ha el Mas. Em va agradar ahir amb la seva dona, deuen estar bé. Ara ja no em sap reu que perdin els socialistes, abans sí, però mira, prefereixo que sigui el Mas que no un d'aquells de per llà baix.

Parlem de menjar

Els menjars preparats no valen res. Es llençar els diners a les escombraries perquè una sopeta d'all feta a casa val un imperi. Però mira, es guanyen la vida. Amb mi, no, amb mi no es faran rics. La única cosa on deixaria diners seria a les pastisseries, no compro sovint dolços perquè són cars, però s'ha de reconèixer que són súperbons i verdaderes obres d'art. 

Avui he fet veure que menjava canelons però ha sigut una verdadera catàstrofe pel meu estómac. Ha sigut una cosa de pura emergència però en aquesta botiga -que sé quina és- no m'hi veuran mai a la vida!! Amb una vegada ja n'hi ha hagut prou. De què va la gent? Gastar-se tants diners amb decoració, butaques, sillons, bambalines per després posar-te a menjar aquestes coses! El caldo era aigua bruta però si tens sed o fred, encara, sempre entona una mica. A més a mes aquest menú  ha esta acompanyat d'una cervesa sense alcohol, una altra de les enganyifes que corren per aquest món perquè ademés el que no porta alcohol, cafeïna, les coses que són, com es diu... laic*, són més cares. I la llet, que per a mi és primordial sense lactosa, també és més cara que una llet normal. Però és així, no cal dir res més.

Ara, la gent jove s'ho empassa tot. I els vells que es compren aquestes coses van a lo pràctic, no gasten gas, tot està preparadet i ells convençuts. Però jo no, i potser algun vell tampoc.


*light

...

(afegit més tard)

I per postres "nunca mejor dicho"  una cosa que m'ha quedat enganxada al paladar i la feina ha estat meva per fer-ho tirar avall; no us puc dir què era.

Simplemente Loli



Según se mire, consuegra.

Según se mire, es la Loli.

Entre tú y yo ha nacido una amistad: tu hijo y mi hija son pareja y esto es suficiente para que nos respetemos mútuamente.

La Loli tiene una casa divina, es como un decorado de televisión y no hago coña, ya la querría para mí junto con mi marido. Pero eso ya no puede ser, es un sueño.

Mi casa es tu casa, pero no te la aconsejo porque tú la tienes mucho mejor que yo. Es un complejo que llevo arrastrando hace muchos años. Pero lo importante es que entre tú y yo ha nacido un feeling al margen de nuestros hijos. Si va bien, mejor para todos, si no va bien, nunca te cerraré mi puerta, ni tú la tuya, porque no me olvido del buen hacer de las personas.

Ojalá nos tocara la lotería de los números que has comprado, sería una bendición de Dios y nunca te lo agradecería bastante por años que viviera. Pero si no es así, cuenta con mi amistad como yo cuento con la tuya para siempre.

Aprovecho para desearte unas fiestas lo más agradables y serenas posibles, lo mismo que deseo para mí. El año que viene, si Dios quiere, todo nos vaya mejor. Y como dices tú, muy bien dicho, el trabajo, la salud y armonía entre la familia es lo primordial.

Per a tu, Albert

Si jo fos soltera i jove, no el deixaria tranquil, l'Albert Om. M'agrada, m'agrada molt, em dóna confiança i a més és de poble, de Taradell. Consti que sóc de ciutat cent per cent, però quan ell anomena Taradell se li omple la boca i caldria posar-li un pitet i tot. I em sembla que es molt de casa i que anirà a fer els nadals amb la mama i el papa, amb la família. Crec que li agrada menjar i que és de vida. Em sembla que ho va dir ell mateix.

Quan el vaig conèixer feia un programa a la tarda, però no me'n recordo com es deia, ara (a veure si després em surt) que es deia El Club i quan va plegar vaig pensar ostres ara ja no el veuré més, però és que ell necessitava descansar.

I no em crec que no tingui ni novia ni dona, això és impossible. Però el xicot es molt discret i passa de comentaris, fa ben fet... Algun dia ho sabrem si es casa o té parella. Com es por deixar perdre un xicot així? M'agrada tot ell.

Avui el tinc tot el dia amb mi veient el programa de la Marató. I no me'l perdo mai quan fa El convidat.



Un bon instint



Anava a treure diners a la caixa i a l'obrir la porta, vaig veure un home estirat tapat amb cartrons cosa molt habitual, encara que ja no se'n veuen tants. No em va fer gràcia però ell em va dir  faci, faci senyora que no li faré res, estic aquí dormint perque tinc fred.

Vaig treure els diners molt depressa, necessitava treure els diners però hi vaig confiar.

Vaig anar al supermercat i com que vaig veure que m'havia dit la veritat, em va fer com una mica de pena i li vaig comprar una pasta que no recordo quina era i una llauna de cervesa. Vaig tornar al caixer, vaig entrar, li vaig deixar a terra i em va donar les gràcies.

I ja està, no va passar res més però em vaig sentir bé. Potser un altre li hagués portat aigua o Cocacola, però vaig pensar pobre home que s'alegri la vida una mica i crec que ho vaig encertar.

La enfermetat

Avui quin dia és? Ah, sí, dijous. No sé què fan a la tele, però de moment tant me fa. Porto una galipàndria que tela i a més a més m'ha vingut per sorpresa.

He estat tot el matí a l'ambulatori que és com casa meva. Total: antibiòtic per un bitxo que em volta pel pipí i que d'aquí uns dies me l'analitzaran i també em faran una altra analítica però de sang. La meva enfermetat, per cert, solventada, l'he d'explicar, perque si no, no s'entén això que he dit abans que l'ambulatori sembla casa meva. Jo ja n'estic fins el gorro, i això que diuen que estic bé, si arribo a estar malament ja m'hi portava el llit.

Ara parlant formal, és que al començament va ser un càncer que vaig tenir i si no ho explico pensaríeu que estic sonada, però és que la història de tants controls i metges és culpa d'això, del senyor càncer i no em deixen mai tranquila.

Ara em queda un hepatòleg i l'oncòlega, que per cert m'agrada molt, el seu nom també és agradable com ella: es diu doctora Nadal i és del Clínic. No deixen de ser controls normals, llògics i naturals que diria el meu cunyat Lluís que ja no és entre nosaltres...mirat així, encara puc estar contenta, oi que sí?

Tampoc tinc el meu marit, company i amic, a part d'altres coses que no cal que les digui perque ja som grandets, ara, la veritat és que el llit es fa molt ample. D'això ara ja farà dos anys, o sigui que el 2008 vam menjar per última vegada els raïms -tot fossin els raïms-.

Se'm va morir sense fer soroll, mirant l'home del temps i encara va ser a temps de fer un petit comentari, sort que era a un que no li tenia massa mania, doncs el seu divertiment era criticar-los perquè mai n'endevinaven ni una. Però vaja, a qui li hagi passat ja entendrà que n'hi ha per tornar-se boja. En aquell moment sembla que et facin una broma, però per desgràcia desseguida veus que és veritat.

No tinc el dia massa inspirat, ara estic al llit amb un munt de roba que ni jo m'ho crec i demà ja continuaré si estic més animada, ara només tinc ganes de dormir i espero que demà estigui millor, encara que estaré sola com un mussol, ja veieu quin plan.

Ara em prendré un got de llet calenta i la pastilleta per dormir millor.

Bona nit a tothom.

Tertúlies

Vaig créixer entre fum i carajillos. Escoltava converses que no em pertocàven per l'edat però per una m'entraven i per l'altra em sortien, per tant, no em van malejar la vida. Ara són massa exagerats, la gent.

El Moka era un café a Les Rambles i recordo que a més de fum i havia tertúlies de gent de teatre i de sarsuela, que anaven allà per distreu-re's o fer contactes de feina. A mi m'hi portava la iaia Amparo que era corista de sarsuela de la companyia Emili Vendrell, Emili Sagibarba i l'altre era... ara no me'n recordo però era conegut. Un altre dia ja us ho diré.

Hi anava un senyor que era corista, que s'avenia amb la iaia i es deia Luisito. També hi havia una altra corista que el fill se'n va haver d'anar a Caracas. Jo tenia vuit anys o nou. El Luisito perdia oli, com diuen ara, se li notava. I anava molt senzill vestit, pobret. Només els hi donaven diners per Nadal els del Montepío d'Artistes, i cigrons i mongetes.. bah, total, no en fèiem res. Però ens feia molta il·lusió.

Com que els pantalons del Luisito eren molt finets de tant rentar-los i els calçotets d'aquella època no ho agafaven tot bé com ara, se li marcava el paquet d'una banda o de l'altra. Jo ho veia, però em quedava igual, amb un got de llet i sentir xerrar la gent, en tenia prou.

Parc Güell (això ho vaig escriure fa anys)

La poca vida que em quedi la daria per ells. Però com que sóc egoïsta vull tenir-ne molta per gaudir-la al seu costat. El 22 de maig de l'any passat en arribar a casa, va sortir l'Arc de Sant Martí. Feia 45 anys de casats. El Joaquim ha fet dos gols i un me l'ha dedicat a mi.

Qualsevol nit d'estiu

A la nit, quan ningú em pot veure, surto al balcó i miro el carrer. M'hi sento bé. És el carrer de sempre però a la nit tot sembla diferent. Té un encant que no té el dia. Tot sembla més tranquil com si el temps es parés i fins i tot té un quelcom de melangia, de romanticisme i també et recorda aquells temps quan anar pel carrer no tenia -diuen- tants perills.

Quan jo era jove sortir a la nit era un miracle. Les estrelles brillaven més que mai i la lluna era blanca i rodona i el mateix que ara, semblava penjada d'un fil com per fer bonic, perquè els enamorats penséssin: mira, l'han posada per nosaltres.

Quan des del balcó me la miro, encara penso el mateix: l'han posada per nosaltres.

M'he fet gran, tots ens hem et grans però tu estàs aquí penjada d'un fil, igual que sempre. Tot plegat, a vegades també t'arriba una olor o algun perfum i és quan aleshores traspasses el temps i tornes a aquella revetlla de Sant Joan, a aquella nit màgica, quan no hi havia pressa per tornar a casa. I aquell noi que estava amb tu era tot un món,no havia res més al teu voltant, només ell i tu; també l'airet de matinada, la nostra cançó i la lluna allà penjada d'un fil que ens feia companyia.

M'agrada molt mirar la lluna, es pot dir que quan la miro, no penso gairebé en res, només miro la poca gent que passa, no sé on van ni tampoc d'on vénen, però van sense pressa perquè la nit ja s'ha acabat i mentrestant al meu cervell, hi van passant diferents coses i totes barrejades: cançons, olors, carrers, amics, pares, germans, fills, néts i tantes i tantes coses més que no cabrien en un full de paper perquè la imaginació no te fi.

Avui si em desperto a mitja nit, tornaré a sortir al balcó i ella tornarà a ser allà penjada d'un fil com sempre. I tornaré a somiar, i quan jegui al llit estaré molt millor. Ell també estarà al meu costat, com sempre, perquè malgrat tot és el meu noi, el noi de la revetlla, i sempre ho serà. Li passaré la mà per l'esquena i potser em dirà: què tens? o bé: què vols? I li diré: res, res, fins demà. Em dirà bona nit, apretant-me la mà em dirà: fins demà, t'estimo, bona nit. I jo li diré: bona nit vida meva.

Qué tiempo tan feliz!!

Tothom és mort o està drogat. O operats de càncer i fets una merda -horrorós, horrorós-. I encara tenen ganes de ballar i mira que ho fan malament, les pobres. Jo no sé perquè passa això. La Marisa Medina era la dona del Santisteban i està fatal fatal, pobra dona... Ara m'ha trucat la mare del David que també s'ho mira i m'ha dit: claro, pobre mujer, pero que no lo sabías?? Què he de saber jo, pobra de mi si aquests programes no mel's he mirat mai!! doncs es veu que ha tingut dos càncers, un de no sé què i un altre de no sé quantos i drogada també...feta una merda vaja, tan maca que era i feta una merda...No hi ha déu que tingui una grip i prou.

No sé com no me'n vaig enterar, suposo que em deuria ser igual...però mira la Sónia Manrique! Quina pena m'ha fet, tan bufona i morta del SIDA, quina ràbia no haver-me'n enterat, aquesta si que m'ha posat trista que feia un programa de nens...I aquesta altra de "Con las manos en la masa"??  Jo, me'l mirava aquest programa, era la dona del Jaime de Armiñán: Siempre que llegas a casa me encuentras en la cocina, embadurnada de harina, con las manos en la masa... Ara ja és vídua, recoi tu, totes són vídues! Tan malament ho fem???

No hi ha dret, de veritat, el millor que puc fer és anar-me'n a dormir, això dels càncers és pitjor que la tubeculosi d'abans, és una infecció, com si haguéssin vingut els marcianus... home, un respecte! que m'he quedat de pedra quan he vist la Marisa Medina... i la mare del David que ho sap tot i jo que no me n'entero de res! Pues te dejo, m'ha dit, que me quiero seguir enterando! 

Demà ja us escriure més, miraré algun programa d'aquests chorras y escriuré més. Però això és penós. Tota aquesta gent, jo pensava que estarien a casa seva tan tranquils, i resulta que estan morts d'aquesta manera tan criminal...i elles encara ballen...i que malament ho fan les pobres!

Jo plego tu, a veure si en un altre canal me'n fan alguna del Harrison Ford i m'anima que això és horrorós horrorós, redéu, quina plaga!