Vaig créixer entre fum i carajillos. Escoltava converses que no em pertocàven per l'edat però per una m'entraven i per l'altra em sortien, per tant, no em van malejar la vida. Ara són massa exagerats, la gent.
El Moka era un café a Les Rambles i recordo que a més de fum i havia tertúlies de gent de teatre i de sarsuela, que anaven allà per distreu-re's o fer contactes de feina. A mi m'hi portava la iaia Amparo que era corista de sarsuela de la companyia Emili Vendrell, Emili Sagibarba i l'altre era... ara no me'n recordo però era conegut. Un altre dia ja us ho diré.
Hi anava un senyor que era corista, que s'avenia amb la iaia i es deia Luisito. També hi havia una altra corista que el fill se'n va haver d'anar a Caracas. Jo tenia vuit anys o nou. El Luisito perdia oli, com diuen ara, se li notava. I anava molt senzill vestit, pobret. Només els hi donaven diners per Nadal els del Montepío d'Artistes, i cigrons i mongetes.. bah, total, no en fèiem res. Però ens feia molta il·lusió.
Com que els pantalons del Luisito eren molt finets de tant rentar-los i els calçotets d'aquella època no ho agafaven tot bé com ara, se li marcava el paquet d'una banda o de l'altra. Jo ho veia, però em quedava igual, amb un got de llet i sentir xerrar la gent, en tenia prou.
m'hagués agradat conèixer al Luisito i tota la troupe aquella... t'ha quedat molt xulo!!
ResponEliminasi..és una mica la bohème això..jajjajaja
ResponEliminaJo veig una fotografia en blanc i negre, feta per uns ulls que miren des de l'alçada d'una barra de marbre blanc.
ResponEliminaTambé sento l'olor del bar, que m'arriba des del passat, i una altra olor, però recent, de perfum de polvos talco barrejat amb una torrada de pa acabada de fer a la cuina...
Nenes, són coses viscudes, que en aquell moment m'eren igual però em van quedar retratades en el cervell. La iaia amparo era molt trempada i jo dormia amb ellai ja us explicaré en un altre article.
ResponEliminaGràcies per connectar amb mi.
Hola anònim, polvos de talc se'ls deuria posar la teva mare mentre tu et menjaves les torrades, era un altre món, la gent abans no tenia colònia i la gent se'n posava pe estar més finetes i perfumades però jo no he viscut, ho he sentit a dir...tu quants anys tens?
ResponElimina(és que a lo millor és un xicot antic, no nena?)
Gràcies per escoltar-me i no tens cap obligació de dir-me l'edat que tens, però lo dels polvos talco em sona molt antic.
Hola mama!!!!!!!!!!! Soc la Núria l'amiga boja de la teva filla que tenia les cames morenes, em recordes?????
ResponEliminaPer cert m'agrada moltissssssim el que expliques, així que escriu moltes coses.
Hola Núria, em sembla que l'Anna et té retratada i ella m'ho aclarirà perquè sé que semblaves una índia cherokee a no ser que em confongui de persona. L'Anna m'ensenya gent d'abans i em diu: mira mama, te'n recordes d'aquesta? Passava molta gent per casa i quan sàpiga de veritat qui ets ja et parlaré.
ResponEliminaGràcies per connectar-te amb mi encara que no sàpiga ben bé qui ets, ja ho averiguaré amb l'Anna.
Si mama, és la Nuri...la india
ResponEliminaÉs veritat i admeto que els temps passats m'atreuen... i que no visc gaire a l'actualitat... però també és veritat que els polvos talco encara els venen als supermercats (curiosament, a la secció de productes per a bebés). Jo, de fet, fa un parell de setmaness que en vaig comprar per unes picors que tenia a la pell. La seva fragància emm van transportar a l'olor de la mare. Em meravella que ho hagis endevinat! Com ho has sabut això?
ResponEliminaM'agrada molt tot això que expliques. Continua!!
Gràcies per la teva informació, jo quan era petita, polvos talco també. Un pot de color rosa. I quan estaves malalt una botella d'aigua de Vichy, comprada a la farmàcia i
ResponEliminaI gràcies per connectar, quants anys tens noi? o noia? Com és que te n'enrecordes dels polvos talco??